Senyores i cavallers com venen eleccions i els polítics entren en acció, els artistes podem somiar que ells van a aconseguir-nos un món millor!
És un somni, una ficció! Ai quin gust! Visca Calderón! Que no! Que la ficció no és la creació d’un món imaginari oposat al món real! La ficció és realitat, doncs la inventem dins dels nostres caps!
Una vegada aclarit davant del polític que realitat i ficció són el mateix o que almenys es confonen, se li pot proposar un acord entre un mode sensible de crear i viure l’art i un mode sensible de gestionar-lo. Què? Què? Què? Diu el polític i l’artista, sense més, respon: Significa que qualssevol que siguen les nostres divergències en idees o aspiracions percebem les mateixes coses i els donem la mateixa significació (o importància, que no és el mateix però per a que ho comprenga el polític cal fer un esforç).
I per rematar-ho li parlem de que l’art uneix i que si no queda satisfet, diners no li’n podrem tornar, però LI TORNAREM IL·LUSIONS, perquè com el polític deu saber, no hi ha obra d’art sense intercanvi d’afectes.
El polític plora i diu que és un incomprés, que en el seu partit ell no decideix res i que els seus companys li fan el buit, aleshores l’artista li ofereix el seu pit, l’abraça i acarona.
(Després de les eleccions continuarà aquesta preciosa història d’amor).
